La Setmana de l'Alta Costura de París 2025 ha estat una desfilada d'emocions, símbols i moments que passaran a la història de la moda ja que va haver-hi acomiadades, manifestacions surrealistes, tempestes literals i el retorn dels famosos a primera fila.
L'esdeveniment més important va ser el comiat de Demna Gvasalia de Balenciaga, que va triar com a escenari final l'apartament original de Cristóbal Balenciaga a París, en un gest carregat de significat, nostàlgia, emocions i records tancant el cicle en el mateix lloc que va començar tot .
La col·lecció presentada va ser un resum del seu llegat: siluetes escultòriques, drapeados sense costures, peces oversized i cotilles toves que desafiaven les estructures tradicionals, tot amb aquest toc fosc i satíric que el defineix amb vestits amb picades d'ullet a bosses d'escombraries de disseny i referències al món corporatiu.
El tancament de la desfilada el va protagonitzar Kim Kardashian, vestida amb un delicat vestit setinat i un collaret de diamants vintage, evocant a Elizabeth Taylor, en una picada d'ullet de luxe nostàlgic i provocador.
Un altre dels grans moments va ser la desfilada de Schiaparelli, que una vegada més va portar el surrealisme a la passarel·la amb una posada en escena gairebé performativa: Cardi B va aparèixer amb un corb real al braç, vestida en blanc i negre com una heroïna gòtica d'un altre món.
La col·lecció va girar entorn de la idea de “la bellesa com a rebel·lió”, Daniel Roseberry va oferir una col·lecció conceptual: corsetería esculpida, siluetes exagerades i una paleta monocromàtica que accentuava els contrastos sensorials.
En primera fila, figures com Karol G, Dua Lipa i la pròpia Cardi B reforçaven el poder de la moda com a espectacle cultural.
Mentrestant, el revival Y2K es va filtrar en l'estètica del carrer i fins i tot en les passarel·les, amb peces com els pantalons-faldilla reapareixent tant en versions de luxe com en botigues com Target.
La desfilada de Maison Margiela, sota la direcció de Glenn Martens, es va destacar per la seva visió radical del cos com a objecte d'art, presentant màscares, pell sintètica i estructures gairebé alienígenes, mentre que el debut de Michael Rider en Celine va sorprendre amb una fusió elegant de rebel·lia punk i classicisme burgès.
Entre la nostàlgia, la teatralitat i la reinvenció dels codis clàssics, París va confirmar una vegada més que l'Alta Costura no sols tracta de luxe, sinó de narratives profundes, identitats en transformació i gestos que connecten la moda amb l'emocional, el polític i l'artístic.
Va ser una setmana on cada desfilada semblava cridar, a la seva manera, que el futur del vestir està més viu que mai, encara que camini amb stilettos sobre el tall de la història.
