Des del vestuari al maquillatge, et convidem a descobrir com els colors (ben combinats) construeixen les identitats i emocions dels nostres personatges favorits en la pantalla gran

Des que el cinema va deixar de ser només blanc i negre, les tonalitats i colors s'han convertit en eines narratives tan poderoses com el guió. I de manera subtil però pràctica, els dissenyadors de vestuari i directors de fotografia han recorregut al cercle cromàtic per a construir personatges memorables que us han acompanyat al llarg de les nostres vides. Els colors que ofereix el cercle cromàtic (en concret els triats al cinema) estan estretament lligats a una sèrie de factors i contextos que envolten a aquestes pel·lícules i els seus personatges. A continuació et revelem quins són:

Si parlem del color i la seva relació amb la psicologia i context del personatge, és fàcil: quan una princesa Disney és rossa (Aurora, Rapunzel, Elsa), els tons que l'envolten solen ser freds: blau, lavanda, platejat. Aquests colors evoquen calma, innocència... En canvi, Ariel (pèl-roja) llueix un biquini violeta i una cua verda maragda: colors complementaris que reforcen el seu esperit vibrant i lliure. El mateix ocorre amb Giselle en "Encantada", on el rosa pastís contrasta amb els colors del món real.

En el món dels vilans també podem trobar curiosos contrastos ( que no han estat casualitats en cap cas): els antagonistes sols vestir l'oposat o contrari als protagonistes, xocant amb els tons usats. Per exemple, Malèfica vesteix de negre i violeta, oposats al rosa i blau pastís d'Aurora. En "101 Dálmatas", Cruella combina blanc i negre amb vermell sang: un trio cromàtic d'alt impacte emocional. I Scar, en "El Rei León", té una cabellera fosca i ulls verds brillants, accentuant el seu perfil inquietant i manipulador.

El color pot emprar-se ( i s'empra) en nombroses ocasions com a llenguatge emocional visual immediat, i Pixar ho sap bé. Un clar exemple: en “Inside Out”, la famosa saga (de 2 pel·lícules) d'animació on una nena explora i descobreix la profunditat de les seves emocions a mesura que es fa major, queda clarament reflectit que cada emoció és un color dominant: Alegria és groga, Tristesa és blava, Ira és vermella com el foc… aquesta elecció no és aleatòria, segueix el simbolisme universal del color i les harmonies cromàtiques del cercle.

Sense deixar Pixar, “Up” és una altra idònia demostració de la importància dels colors al cinema: el contrast entre els colors apagats del present en què viu el vell Karl i els tons vius del passat que tant va estimar, reforça el viatge emocional del protagonista i el seu desenvolupament personal cap a la felicitat en la seva vida actual.

I no podíem no esmentar “Coco”: en aquesta commovedora narració mexicana sobre la celebració pel record i l'amor cap als sers estimats (tot i que ja no estan amb nosaltres) la vida i la mort se separen amb gammes cromàtiques oposades: morats i taronges vius per al Més enllà, marrons i grisos per al món real.

El maquillatge dins del cinema ha suposat també dedicar-li especial atenció a la colorimetria, que pot marcar la diferència entre el bo i el grandiós; fins i tot els rostres animats segueixen lògiques cromàtiques. Els llavis vermells en Jessica Rabbit no serien tan icònics sense el seu vestit en tons entre terracota i gerd, el seu color complementari.

En "El Gran Gatsby", Daisy Buchanan llueix maquillatge empolsat en tons roses i freds per a accentuar la seva sofisticació fràgil sense perdre gràcia.
I en "Maria Antonieta" de Sofia Coppola, els tons pastel reforcen la joventut i frivolitat de la reina abans de la caiguda.

Al cinema, cada vestuari conta una història, i cada color potencia una sensació. El cercle cromàtic està darrere d'eleccions que semblen estètiques, però que en realitat construeixen mons.

L'espectador pot no notar-lo, però el sent. I és que en la pantalla gran, com en la vida, el color parla abans que les paraules.

Alejandra Gisbert